Capella de Ministrers
Carles Magraner

Capella de Ministrers
Carles Magraner
Lluis Vich Vocalis
Sibil·la. Miracles, relíquies i profecies

---

Informació

Èlia Casanova, veu
Carles Magraner, violes
Robert Cases, arpa, viola de pènyola, llaüt
Silke G. Schulze, flautes, xeremies
Eduard Navarro, cornamusa, xeremies
Elies Hernandis, anafil, sacabutx
Jordi Giménez, anafil, sacabutx
Pau Ballester, percussions, címbals

Lluis Vich Vocalis
Tenors: Vicente Abril, Jaime Flors, Jesús Navarro, Jesús Ruiz de Cenzano
Baixos: José Luis Vicente, Ignacio Martí, Eduard Escartí, Ximo Martí

La Sibila és l’únic personatge de l’Antiguitat que ha trobat un lloc en la litúrgia cristiana, gràcies al prestigi dels seus vaticinis des de la Grècia preclàssica fins a l’Imperi romà. Alguns d’ells van ser recollits per escrit donant lloc a una sèrie de llibres denominats Oracula sibyllina, en un dels quals, d’origen cristià, apareixen certs versos que s’atribueixen a la sibila Eritrea –una de les moltes que hi va haver– referents a la segona vinguda de Crist en el Juí Final. Aquests mateixos versos apareixen curiosament incorporats en un sermó Contra iudaeos, pagans et arianos durant molt de temps atribuït a Sant Agustí, en el qual s’advoquen d’una forma una mica teatral els testimonis profètics sobre la vinguda del Messies, començant pel del profeta Isaïes i acabant amb el de la Sibila.

Ha de ser a principis del segle IX quan el sermó del Pseudo Agustí va passar a formar part de la litúrgia, però en qualsevol cas des de mitjans del segle XII hi ha notícia que en la capella pontifícia el sermó, amb els versos sibil·lins cantats, formava part de l’ofici de Maitines de Nadal. No molt després, caldria esperar a la reconquesta de la ciutat per part de Pere I d’Aragó el 1096 i la introducció allà del ritu franco-romà, en substitució de l’antic ritu hispà. L’Arxiu capitular de la catedral de Osca atresora quatre manuscrits que copien amb música els versos escatològics de la Sibila, un d’ells un Leccionari de probable origen francès (Còdex 3), com d’altres que van circular per la Península Ibèrica per a facilitar el canvi de ritu. La disposició de la còpia indica clarament la forma d’interpretar-los: precedits d’una crida d’atenció –”Audite quid dixerit” (Escolteu què va dir)–, segueix l’estribell –”Iudicii signum: tellus sudore madescet” (La senyal del Judici: la Terra s’empaparà de suor)– i a continuació tretze cobles de dos versos cadascuna que alternen amb ell.

Exceptuant les excepcions, la costum d’interpretar els versos del Iudicii signum, en llatí o traduïts, va perdurar aquí i allà fins que el 1568 es va imposar un nou breviari en tota l’Església occidental, el qual no incloïa el sermó amb el qual sempre van estar lligats. Altres costums van perdurar durant un període molt més breu de temps, entre elles la celebració de la Festa de les santes relíquies que va tenir lloc en la capella reial d’Aragó en temps de Martí I l’Humà (1396-1410).

Martí va ser un rei especialment piadós, i una de les seues afanys va ser acumular relíquies. Qualsevol ocasió era bona per a enriquir la seua col·lecció. Per exemple, durant la seua estada en la ciutat de Saragossa amb motiu de la seua coronació, va aconseguir el suposat Sant Grial, en possessió del monestir de Sant Joan de la Penya, i se’l va emportar al seu palau de l’Aljafería. Entre les moltes relíquies sagrades que tenia la casa reial d’Aragó, les de Sant Jordi, protector de les hostes aragoneses, sempre van ocupar un lloc especial. Entre elles hi havia un tros de la seua mà i un altre del braç, que adquirien un significat especial durant la celebració dels oficis dedicats al sant en el dia de la seua festivitat. Aquests oficis inclouen la prosa Gaude plebs angelica, que versa sobre el valor militar del sant, gràcies a la intervenció miraculosa del qual Osca, València i Mallorca van lliurar-se de l’ocupació sarraïna. No menys miraculosa se’n conta la intervenció de Santa Maria de Sales en els afers humans, verge a qui el rei Alfons el Savi va dedicar més cantigues, un total de disset. En contrast amb la solemnitat dels cants litúrgics en llatí, aquestes constitueixen una mostra de la pietat popular en forma de breus però intenses joies musicals i literàries, part del ric patrimoni que hem heretat del passat.

Maricarmen Gómez Muntané